L’aurora boreal és un fenomen natural que amb moltes tonalitats de colors crea a la nostra vista un espectacle de llum i colors que és agradable de veure i difícil d’arribar a gaudir. Fins i tot, no m’equivocaria si afirmo que tenir l’oportunitat de viatjar lluny per viure o veure l’aurora boreal és per a molts un somni que poder no faran mai realitat.
Aquí s’acaba la meva aurora boreal. És una aurora boreal perquè la formen moltes manifestacions artístiques diferents però que, totes juntes formen un conjunt. Hi ha fotografia, música, pintura, moda.
Aquesta ha estat la meva aurora boreal. Una pinzellada de cultura local que permet veure la riquesa i el conjunt d’obres que emergeixen en una ciutat com Terrassa. I si això passa a Terrassa, és fàcil que passi a tot arreu. Però no ens n’adonem. O perquè no volem. O perquè no ens ho ensenyen.
Vet aquí el meu granet de sorra per mostrar la riquesa cultural que m’envolta i que vull que conegui tothom.
No sé si la moda és cultura, però el procés creatiu que s’amaga en cada una de les peces de roba que inventa la dissenyadora terrassenca, Txell Miras, si que ho és.
Txell Miras és una dissenyadora terrassenca formada en moda a Barcelona i a Milàn, que ha aconseguit fer-se un forat en el món de la moda guanyant-se el respecte treballant amb un inconformisme peculiar.
Es tracta d’una forma de treballar la moda prou original. Ella no se la planteja com un camí per engrandir la bellesa femenina. Tampoc té cap mena d’interès en afirmar el glamur i el costat sexy de la dona, explotat de manera obsessiva per la industria de la moda. El seu concepte de disseny tendeix a deformar el cos, canviar les proporcions i volums, és a dir, fragmentar-lo. Vol crear misteri a través de la roba, cobrir de nou la dona per explorar nous significats amb el seu cos.
Aquesta visió sobre la moda l’ha fet popular dins i fora de Catalunya fins a arribar ser una referència en el camp de la moda en l’àmbit internacional. Ella tracta la moda com a art, i és que, molt encertadament, considera que la moda que es crea amb la voluntat de vendre no se la pot considerar art.
El fotògraf terrassenc, Marc Castellet, presenta una proposta molt interessant que ens fa reflexionar sobre la geografia de les ciutats. Es tracta d’un projecte fotogràfic que vol reflectir de manera realista la perifèria de les ciutats. El fotògraf vol ressaltar la importància d’aquestes zones de la ciutat que acostumen a contrastar amb els centres per a ser menys atractives, distretes i freqüentades. A les perifèries se’ls atribueix l’etiqueta de marginals, si ens hi parem a pensar quan visitem ciutats estrangeres l’últim que volem és anar a parar a llocs allunyats del centre.
Amb una càmera Holga i un estil més aviat realista, el fotògraf dóna importància a llocs de la perifèria de Terrassa. El projecte es va presentar juntament amb el treball d’una altra fotògrafa Terrassenca, Gemma Miralda, que per contrastar la visió d’en Marc, va retratar amb blanc i negre escultures i edificisque formen part del centre de la ciutat. La feina de Marc Castellet consta d’una sèrie de 30 fotos sobre la perifèria de Terrassa. Us deixo aquí una mostra.
En motiu de la classe de teoria dedicada a parlar sobre l’esport i la cultura, puc afirmar que, si més no, aquest lligam no deixa de ser una paradoxa.
Ja vaig dir en la meva intervenció a classe que jo em considero una persona aficionada al futbol, i que, poder innecessàriament i incoherentment, sóc catalana i en conseqüència del Barça. Per a mi, dos sentiments que van directament lligats i amb els que –poso a la mà al foc i no em cremo, quan afirmo- que com jo se senten molts catalans i catalanes més. Podria definir-ho com un sentiment col·lectiu imaginari que ens hem inventat molts catalans i que probablement no existeix. Dic que no existeix perquè no hi ha cap mena d’indici que afirmi i defensi el Barça com una institució que defensi el nacionalisme català amb el que molts l’identifiquem. És cert que actualment el Barça té un president que no està declarat precisament com a partidari dels nacionalismes, i també és cert que l’himne del Barça no és més que una invenció per a no deixar cantar el segadors al camp nou. Però tot això tant se val, poder al camp és a l’únic lloc on tots podem cridar un “visca Catalunya!” i representa una manera d'alliberar les tensions arran de les repressions que fa anys que aguantem. Segurament, és un crit que no té més transcendència que la que ens pensem, i que per molt que ho cridem no canviarem les coses.
És una contradicció i ho sabem, però ho farem i ho seguirem fent, perquè ens han inculcat que ser del Barça és sentir-se així. Per tant, visca el Barça i Visca Catalunya.
Proximitat i reconeixement. Aquestes són les dues raons que em porten avui a escriure sobre una persona, que malgrat ja no ser aquí, considero que ha de tenir cabuda en aquest bloc.
Estic parlant del meu tiet avi Joan Mitjans Buxell que va néixer a Terrassa l’any 1914. El seu dia a dia dedicat a la pintura i ens ha deixat una extensa obra que si més no per a mi, és interessant.
Ell mai es va encabir dins cap moviment, però jo m’atreveixo a dir que es movia dins un impressionisme peculiar. Era un amant del paisatge i de la natura i podem dir que moltes de les seves pintures fan homenatge a dos dels seus racons preferits: la serra del Cadí Moixeró i el la badia de Cadaqués i Port lligat. El seu impressionisme era peculiar perquè no es reflectia estrictament amb la natura. Existeixen obres del pintor que il·lustren els llocs més coneguts de ciutats catalanes i espanyoles, el tras desdibuixat alhora de pintar persones, la taca forta de color defineixen un estrany impressionisme que en algunes ocasions retrata espais de ciutat.
El meu tiet va morir l’11 de setembre de l’any 2007. Tenia 93 anys, per caminar es recolzava amb un bastó, però mantenia aquell punt elegant i bohemi que sempre havia portat amb ell. Les seves obres es troben en una galeria que tenen a la planta baixa de la seva casa de Terrassa de tota la vida. Ja no tenen el valor que havien tingut anys enrere. A vegades penso que la família s’hauria de moure per donar sortida i reconeixement a l’obra del pintor. Però per ara, em conformo amb donar-lo a conèixer a partir d’aquest bloc.
“Una guitarra, una veu trencada per una tristesa resignada i tota una banda seguint la mateixa inspiració. Estúpida Erikah, un grapat de cançons amb història i ànima, un conjunt inesborrable d'emocions explicades com si fossin retalls del cor, d'un cor trencat que es recompon en cada acord”. Així és com defineixen els components del grup terrassenc Estúpida Erikah el seu últim treball.
Es tracta d’un col·lectiu Terrassenc que canta en català i que el compon: Lluís Bòria (compositor, veu i guitarra), Jordi Masana (baix, guitarra i veus), Xavi Carmona (veu, bateria i percussions), Magali Licari (percussions, melòdica i veus), Aleix Puig (violí i veus) i Carles Sánchez (guitarra). La base és folk, i rock i pop contemporani on conflueix la música independent dels últims 20 anys, fins i tot, de més enrere o més al costat.
La formació vol apropar a la nostra llengua referències com Micah P. Hinson, Arab Strap, Low, Tom Waits, Smog, Johnny Cash, Tindersticks, Sr Chinarro entre d'altres. Sonen amb una base de folk, i rock i pop contemporani on conflueix la música independent dels últims 20 anys.
Des d'aquí us els recomano, ja que a més de sonar molt bé, són un granet de sorra més per a enriquir l'actual boom de la música en català!
Per parlar de les revistes de tendència em centraré amb la publicació Vice.
La Vice és una revista nord americana que té la seva versió online en espanyol i que havia tingut fa poc menys d’un any una edició en paper. Es tracta d’una publicació que crida l’atenció pel protagonisme de la fotografia i pel seu missatge de denúncia. La seva missió és denunciar des d’un punt de vista innovador fets d’actualitat internacional així com posar en descobert les últimes tendències en moda i música. La Vice es defineixper difondre un discurs molt definit que pot despertar molta simpatia o molt rebuig.
La meva experiència personal em diu que la Vice, l’últim que pot marcar és tendència. El primer any de carrera vem haver d’estudiar un mitjà de comunicació en profunditat i ens vem decantar per aquesta revista. Vam fer un anàlisi en profunditat de la revista passant pel funcionament de la redacció fins un anàlisi des d’un punt de vista personal del contingut. Gràcies a aquest anàlisi vaig poder observar que aquest punt de vista original no era més aviat pedant i intolerant. Concretament ho vaig poder observar en un apartat que es diu Do’s & Dont’s on critiquen i defensen el que ells consideren bo i dolent. És freqüent veure com fan bromes sobre malalties terminals i comentaris desafortunats cap a col·lectius exclosos i desfavorits, de manera reiterada.
Amb això vaig veure que darrera el que ells anomenaven originalitat s’hi amagava una falta de respecte i un tracte cap als problemes reals denigrant. Intentar marcar tendència faltant el respecte als més desafavorits, no és tendència.
En la seva visita a la universitat, Carles Pastrana ens va explicar la seva experiència com a impulsor i creador d’un projecte que ha culminat amb la consolidació d’una marca que gaudeix de molt prestigi en el camp de l’enologia. Clos de l’Obac és una de les marques de vins creades per en Carles i la seva dona, Mariona Ejarque, que l’any 1987 van emprendre la iniciativa d’explotar la riquesa de la terra del prioritat per endinsar-se en l’aventura de fer vi.
El president de les bodegues, Costers del Siurana, ens va descobrir tots els entramats que amaga la cultura del vi, desgranant els avantatges i inconvenients que comporta l’elaborada tasca i va aconseguir que ens féssim una petita idea del procés de creació d’aquest antic producte, que malgrat veure’l cada dia a taula, no el coneixem del tot.
El que més em va cridar l’atenció és la paradoxa que hi ha entre el criteri per definir un bon vi i el bo o dolent que pugui ser per a la persona que el tasta. Des de la meva ignorància pensava que el gust i la qualitat eren dos factors directament relacionats per definir el prestigi del vi, i arran de la visita d’en Carles Pastrana he pogut comprovar que un vi és bo, quan té darrera un procés de fabricació elaborat en una sèrie de fases que li atribueixen al producte unes característiques que el diferencien dels demés.
Carles Pastrana ens va fer veure que parlar de vi amb propietat no és fàcil, el paladar es pot entrenar de la mateixa manera que eduquem l’oïda per dir si una cançó és bona i és veritat el que va afirmar al final de la xerrada “per saber de vi, se n’ha de beure molt”.
En Conrad Roset és un il·lustrador terrassenc que ja és conegut en l’àmbit nacional i internacional. A més d’il·lustrar també dissenya i ha treballat per Zara, Adidas, Coca Cola,Skoda, Intima Cherry i Caixa Forum, entre d’altres.
Una de les seves mostres més conegudes és la col·lecció 99muses. Es tracta d’una obra amb la que l’artista experimenta amb cossos femenins treballant la bellesa l'harmonia i la feminitat. Per ell és un experiment amb el que pot aprendre i experimentar amb diferents tècniques i suports.
Un homenatge al cos de la dona expressada a través d'uns ulls sensibles i masculins. Una proposta prou interessant.
Després de tenir l’oportunitat d’escoltar-los en un escenari tant màgic i elegant com és el Palau de la Música Catalana, em veig obligada a fer des d'aquí, una picada d’ullet als mishima.
Queda molt clar en la descripció del blog que parlo de “petites produccions culturals de petits artistes catalans” i això és el que va començar essent mishima, i després de diversos treballs i sense deixar enrere l’essència que els caracteritza, el conjunt barceloní s’ha consolidat com un dels millors grups en català del moment.
Van començar essent un grup petit per a públic localitzat, reduït i fidel i sense vendre’s i deixar-se contaminar han esdevingut un referent musical per a molts.
Moltes vegades l’èxit depèn de l’actitud que pren el grup alhora d’assolir-lo, i és freqüent aconseguir-lo retocant i perfilant els trets que diferencien el conjunt, per així arribar més fàcilment a un gran públic, que acostumat a sentir sempre el mateix no haurà d’esforçar-se a conèixer noves músiques i en conseqüència experimentar noves sensacions. I és que tots sabem el que ens agrada a les persones funcionar seguint la línea que marca el costum, i com de familiar és la mandra que se'ns desperta alhora d'exposar-nos al canvi i a la novetat.
Aquest no ha estat el cas dels mishima, que amb la seva persistència ens han ensenyat a apreciar la seva gran música i que ara és per a molts, un referent alhora de jutjar i opinar sobre la resta del mercat musical.
I és que la música que en un principi agrada a uns pocs i acaba tornant bojos a molts, sonant sempre com la mateixa melodia, és la bona i millor música.
La fotògrafa terrassenca Joana Arribas porta temps treballant amb el Photomatón, un projecte que desemmascara les identitats personals que amaguen les persones davant diferents fets quotidians com mastegar xiclet, menjar espaguetis o escoltar música.
El Photomatón vol homenatjar la identitat de les persones i la fotògrafa el considera una lloança a la meditació sobre la vida, ja que a través d’instantànies es poden interpretar les personalitats que s’exposen al flaix de la seva càmera. Photomatón és el títol del conjunt del projecte perquè és la idea que dóna origen al projecte, i es basa en un recull d’instàntanies realitzades per persones que han influït en la carrera de la fotògrafa, que la retraten mentre ella els retrata. D’aquesta manera, encapçala el projecte i deixa al descobert la seva identitat personal davant cada persona que ha deixat petjada en la seva carrera artística.
En el photomatón la fotografia actua com a mitjà de denúncia social i posiciona l’ésser humà en el seu entorn. És per aquest motiu que presenta sempre una uniformitat formal que caracteritza el projecte, el fons blanc i el flash d’estudi.
A banda dels projectes citats anteriorment, la fotògrafa també ha creat el Circmatón i el bodamatón i amb el chiclematón ha encapçalat la imatge del festival de curtmetratges de la Casa Baumann de Terrassa. Té la intenció d’arribar fins als 10 photomatons i editar un petit llibre una vegada acabat el projecte.
“Fem música pels que ens sentim petits i contents”. Això és el que afirma el compositor i guitarra del naixen grup terrassenc, Fou, que malgrat no tenir encara cap projecte enregistrat oficialment, ja desperta curiositat en el seu entorn més proper.
Lluís Sellarès, és el compositor, guitarra i impulsor d’aquesta iniciativa terrassenca formada per les veus de Beth Verdaguer i Carlos Solano, que sonen millor gràcies a l’acompanyament instrumental de Pol Garriga i Joan Baltà.
Es tracta d’una formació caracteritzada per l’heterogeneïtat d’instruments: la guitarra elèctrica, la guitarra clàssica, el teclat casio per a nens petits, un violí, un ukelele, un xilòfon, alguna bateria de tant en tant, l’harmònica, unes maraques i unes pandaretes, són el conjunt d’instruments que sonen juntament amb una veu femenina i una masculina, que no pretenen ser perfectes, sinó que volen fer més humana i real l’experiència d’escoltar música. Fou vol fer-se proper a la persona que escolta i vol crear en ella una experiència, tant fa si es bona com dolenta. Però vol fer-se notar.
Estem parlant d’un grup obert a tot tipus d’influències format per petits artistes que tenen un selecta però divers gust musical. Aquesta varietat dóna com a resultat un producte exclusiu però diferent que amaga reminiscències de grups de la talla de Sigur Rós, Cocoon, Mishima o Angus and Julia Stone.
Per a Fou, la llengua no és cap impediment. I és que la formació aconsegueix expressar-se en català, castellà, anglès i francés de la mateixa manera, que no sempre canta, a vegades parla, d’altres descriu i altres recita. L’atreviment caracteritza el grup, escoltar-los és exposar-se a un experiment que no se sap com acabarà, i que amb el transcurs del temps acaba transmeten senzillesa, dedicació i tranquil·litat.
El projecte sorgeix per la voluntat del Lluís de crear a partir de detalls del dia a dia, “petites experiències agradables que acaben sonant com un petit conte”. Aquest és l’inici de l’experiment que va començar essent del Lluís i que ara comparteix amb 4 persones més. Ells fan música per ells, però sense saber-ho ja ens tenen intrigats per saber quin dia s’atreviran a presentar en directe l’agosarat i innovador projecte. Un projecte que, al meu parer, aconseguirà fer un públic reduït, localitzat i fidel, que encomanarà a un altre públic no tant petit i concentrat, les ganes de descobrir nova música. Aquí teniu una petita mostra, es tracta d'una cançó que porta per títol moon i és cantada pel component de fou Carlos Solano i el seu guitarra i compositor, Lluís Sellarés:
Sempre he pensat que si tinc un espai per a poder fer el periodisme que a mi m’agrada el dedicaré a donar a conèixer l’enorme riquesa cultural que m’envolta i que sovint tinc ignorada.
Suposo que no només sóc jo. I és que totes les persones estem envoltades de petites i grans ànimes sensibles que expressen per mitjà de l’art i de la cultura moltes de les seves inquietuds. Fins i tot, em veig capaç d’afirmar que a cada persona li correspon una manera d’expressar-les.
La cultura és la base de la societat de la informació, que posada en valor rep el nom de coneixement, i és en conseqüència, un dels grans motors que fan avançar la història (i les històries). En són un exemple les societats antigues, que adquireixen sentit i són estudiades en funció de la seva producció cultural, a partir de la qual podem conèixer la seva manera de viure i organitzar-se.
Sovint la cultura no rep el reconeixement que es mereix. Ocupa les últimes pàgines dels diaris, les últimes estones dels informatius, i és difícil accedir a publicacions que la tracten com la garantia del pluralisme del que ha de gaudir una societat.
Aquestes formes de canalitzar les percepcions i sentiments personals a petita escala i sense gran reconeixement, tindran cabuda a l’aurora boreal, el blog que pretén trencar el silenci de moltes persones, que sense saber-ho, fan petites i grans produccions culturals.
