En motiu de la classe de teoria dedicada a parlar sobre l’esport i la cultura, puc afirmar que, si més no, aquest lligam no deixa de ser una paradoxa.
Ja vaig dir en la meva intervenció a classe que jo em considero una persona aficionada al futbol, i que, poder innecessàriament i incoherentment, sóc catalana i en conseqüència del Barça. Per a mi, dos sentiments que van directament lligats i amb els que –poso a la mà al foc i no em cremo, quan afirmo- que com jo se senten molts catalans i catalanes més. Podria definir-ho com un sentiment col·lectiu imaginari que ens hem inventat molts catalans i que probablement no existeix. Dic que no existeix perquè no hi ha cap mena d’indici que afirmi i defensi el Barça com una institució que defensi el nacionalisme català amb el que molts l’identifiquem. És cert que actualment el Barça té un president que no està declarat precisament com a partidari dels nacionalismes, i també és cert que l’himne del Barça no és més que una invenció per a no deixar cantar el segadors al camp nou. Però tot això tant se val, poder al camp és a l’únic lloc on tots podem cridar un “visca Catalunya!” i representa una manera d'alliberar les tensions arran de les repressions que fa anys que aguantem. Segurament, és un crit que no té més transcendència que la que ens pensem, i que per molt que ho cridem no canviarem les coses.
És una contradicció i ho sabem, però ho farem i ho seguirem fent, perquè ens han inculcat que ser del Barça és sentir-se així. Per tant, visca el Barça i Visca Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada