S’acaba la meva aurora boreal

L’aurora boreal és un fenomen natural que amb moltes tonalitats de colors crea a la nostra vista un espectacle de llum i colors que és agradable de veure i difícil d’arribar a gaudir. Fins i tot, no m’equivocaria si afirmo que tenir l’oportunitat de viatjar lluny per viure o veure l’aurora boreal és per a molts un somni que poder no faran mai realitat.

Aquí s’acaba la meva aurora boreal. És una aurora boreal perquè la formen moltes manifestacions artístiques diferents però que, totes juntes formen un conjunt. Hi ha fotografia, música, pintura, moda.

Aquesta ha estat la meva aurora boreal. Una pinzellada de cultura local que permet veure la riquesa i el conjunt d’obres que emergeixen en una ciutat com Terrassa. I si això passa a Terrassa, és fàcil que passi a tot arreu. Però no ens n’adonem. O perquè no volem. O perquè no ens ho ensenyen.

Vet aquí el meu granet de sorra per mostrar la riquesa cultural que m’envolta i que vull que conegui tothom.

La moda com a art

No sé si la moda és cultura, però el procés creatiu que s’amaga en cada una de les peces de roba que inventa la dissenyadora terrassenca, Txell Miras, si que ho és. 

Txell Miras és una dissenyadora terrassenca formada en moda a Barcelona i a Milàn, que ha aconseguit fer-se un forat en el món de la moda guanyant-se el respecte treballant amb un inconformisme peculiar.

Es tracta d’una forma de treballar la moda prou original. Ella no se la planteja com un camí per engrandir la bellesa femenina. Tampoc té cap mena d’interès en afirmar el glamur i el costat sexy de la dona, explotat de manera obsessiva per la industria de la moda. El seu concepte de disseny tendeix a deformar el cos, canviar les proporcions i volums, és a dir, fragmentar-lo. Vol crear misteri a través de la roba, cobrir de nou la dona per explorar nous significats amb el seu cos.

Aquesta visió sobre la moda l’ha fet popular dins i fora de Catalunya fins a arribar ser una referència en el camp  de la moda en l’àmbit internacional. Ella tracta la moda com a art,  i és que, molt encertadament, considera que la moda que es crea amb la voluntat de vendre no se la pot considerar art.

Intersticis urbans i rurals: mirades des de la perifèria

El fotògraf terrassenc, Marc Castellet, presenta una proposta molt interessant que ens fa reflexionar sobre la geografia de les ciutats. Es tracta d’un projecte fotogràfic que vol reflectir de manera realista la perifèria de les ciutats. El fotògraf vol ressaltar la importància d’aquestes zones de la ciutat que acostumen a contrastar amb els centres per a ser menys atractives, distretes i freqüentades. A les perifèries se’ls atribueix l’etiqueta de marginals, si ens hi parem a pensar quan visitem ciutats estrangeres l’últim que volem és anar a parar a llocs allunyats del centre.

Amb una càmera Holga i un estil més aviat realista, el fotògraf dóna importància a llocs de la perifèria de Terrassa. El projecte es va presentar juntament amb el treball d’una altra fotògrafa Terrassenca, Gemma Miralda, que per contrastar la visió d’en Marc, va retratar amb blanc i negre escultures i edificis  que formen part del centre de la ciutat. La feina de Marc Castellet consta d’una sèrie de 30 fotos sobre la perifèria de Terrassa. Us deixo aquí una mostra.

Sentiment col·lectiu imaginari

En motiu de la classe de teoria dedicada a parlar sobre l’esport i la cultura, puc afirmar que, si més no, aquest lligam no deixa de ser una paradoxa.

Ja vaig dir en la meva intervenció a classe que jo em considero una persona aficionada al futbol, i que, poder innecessàriament i incoherentment, sóc catalana i en conseqüència del Barça. Per a mi, dos sentiments que van directament lligats i amb els que –poso a la mà al foc i no em cremo, quan afirmo- que com jo se senten molts catalans i catalanes més. Podria definir-ho com un sentiment col·lectiu imaginari que ens hem inventat molts catalans i que probablement no existeix. Dic que no existeix perquè no hi ha cap mena d’indici que afirmi i defensi el Barça com una institució que defensi el nacionalisme català amb el que molts l’identifiquem. És cert que actualment el Barça té un president que no està declarat precisament com a partidari dels nacionalismes, i també és cert que l’himne del Barça no és més que una invenció per a no deixar cantar el segadors al camp nou. Però tot això tant se val, poder al camp és a l’únic lloc on tots podem cridar un “visca Catalunya!” i representa una manera d'alliberar les tensions arran de les repressions que fa anys que aguantem. Segurament, és un crit que no té més transcendència que la que ens pensem, i que per molt que ho cridem no canviarem les coses.

És una contradicció i ho sabem, però ho farem i ho seguirem fent, perquè ens han inculcat que ser del Barça és sentir-se així. Per tant, visca el Barça i Visca Catalunya.

Impressionisme proper

Proximitat i reconeixement. Aquestes són les dues raons que em porten avui a escriure sobre una persona, que malgrat ja no ser aquí, considero que ha de tenir cabuda en aquest bloc.

Estic parlant del meu tiet avi Joan Mitjans Buxell que va néixer a Terrassa l’any 1914. El seu dia a dia dedicat a la pintura i ens ha deixat una extensa obra que si més no per a mi, és interessant.

Ell mai es va encabir dins cap moviment, però jo m’atreveixo a dir que es movia dins un impressionisme peculiar.  Era un amant del paisatge i de la natura i podem dir que moltes de les seves pintures fan homenatge a dos dels seus racons preferits: la serra del Cadí Moixeró i el la badia de Cadaqués i Port lligat.  El seu impressionisme era peculiar perquè no es reflectia estrictament amb la natura. Existeixen obres del pintor que il·lustren els llocs més coneguts de ciutats catalanes i espanyoles, el tras desdibuixat alhora de pintar persones, la taca forta de color defineixen un estrany impressionisme que en algunes ocasions retrata espais de ciutat.

El meu tiet va morir l’11 de setembre de l’any 2007. Tenia 93 anys, per caminar es recolzava amb un bastó, però mantenia aquell punt elegant i bohemi que sempre havia portat amb ell.  Les seves obres es troben en una galeria que tenen a la planta baixa de la seva casa de Terrassa de tota la vida. Ja no tenen el valor que havien tingut anys enrere. A vegades penso que la família s’hauria de moure per donar sortida i reconeixement a l’obra del pintor. Però per  ara, em conformo amb donar-lo a conèixer a partir d’aquest bloc.