“Una guitarra, una veu trencada per una tristesa resignada i tota una banda seguint la mateixa inspiració. Estúpida Erikah, un grapat de cançons amb història i ànima, un conjunt inesborrable d'emocions explicades com si fossin retalls del cor, d'un cor trencat que es recompon en cada acord”. Així és com defineixen els components del grup terrassenc Estúpida Erikah el seu últim treball.
Es tracta d’un col·lectiu Terrassenc que canta en català i que el compon: Lluís Bòria (compositor, veu i guitarra), Jordi Masana (baix, guitarra i veus), Xavi Carmona (veu, bateria i percussions), Magali Licari (percussions, melòdica i veus), Aleix Puig (violí i veus) i Carles Sánchez (guitarra). La base és folk, i rock i pop contemporani on conflueix la música independent dels últims 20 anys, fins i tot, de més enrere o més al costat.
La formació vol apropar a la nostra llengua referències com Micah P. Hinson, Arab Strap, Low, Tom Waits, Smog, Johnny Cash, Tindersticks, Sr Chinarro entre d'altres. Sonen amb una base de folk, i rock i pop contemporani on conflueix la música independent dels últims 20 anys.
Des d'aquí us els recomano, ja que a més de sonar molt bé, són un granet de sorra més per a enriquir l'actual boom de la música en català!
Per parlar de les revistes de tendència em centraré amb la publicació Vice.
La Vice és una revista nord americana que té la seva versió online en espanyol i que havia tingut fa poc menys d’un any una edició en paper. Es tracta d’una publicació que crida l’atenció pel protagonisme de la fotografia i pel seu missatge de denúncia. La seva missió és denunciar des d’un punt de vista innovador fets d’actualitat internacional així com posar en descobert les últimes tendències en moda i música. La Vice es defineixper difondre un discurs molt definit que pot despertar molta simpatia o molt rebuig.
La meva experiència personal em diu que la Vice, l’últim que pot marcar és tendència. El primer any de carrera vem haver d’estudiar un mitjà de comunicació en profunditat i ens vem decantar per aquesta revista. Vam fer un anàlisi en profunditat de la revista passant pel funcionament de la redacció fins un anàlisi des d’un punt de vista personal del contingut. Gràcies a aquest anàlisi vaig poder observar que aquest punt de vista original no era més aviat pedant i intolerant. Concretament ho vaig poder observar en un apartat que es diu Do’s & Dont’s on critiquen i defensen el que ells consideren bo i dolent. És freqüent veure com fan bromes sobre malalties terminals i comentaris desafortunats cap a col·lectius exclosos i desfavorits, de manera reiterada.
Amb això vaig veure que darrera el que ells anomenaven originalitat s’hi amagava una falta de respecte i un tracte cap als problemes reals denigrant. Intentar marcar tendència faltant el respecte als més desafavorits, no és tendència.
En la seva visita a la universitat, Carles Pastrana ens va explicar la seva experiència com a impulsor i creador d’un projecte que ha culminat amb la consolidació d’una marca que gaudeix de molt prestigi en el camp de l’enologia. Clos de l’Obac és una de les marques de vins creades per en Carles i la seva dona, Mariona Ejarque, que l’any 1987 van emprendre la iniciativa d’explotar la riquesa de la terra del prioritat per endinsar-se en l’aventura de fer vi.
El president de les bodegues, Costers del Siurana, ens va descobrir tots els entramats que amaga la cultura del vi, desgranant els avantatges i inconvenients que comporta l’elaborada tasca i va aconseguir que ens féssim una petita idea del procés de creació d’aquest antic producte, que malgrat veure’l cada dia a taula, no el coneixem del tot.
El que més em va cridar l’atenció és la paradoxa que hi ha entre el criteri per definir un bon vi i el bo o dolent que pugui ser per a la persona que el tasta. Des de la meva ignorància pensava que el gust i la qualitat eren dos factors directament relacionats per definir el prestigi del vi, i arran de la visita d’en Carles Pastrana he pogut comprovar que un vi és bo, quan té darrera un procés de fabricació elaborat en una sèrie de fases que li atribueixen al producte unes característiques que el diferencien dels demés.
Carles Pastrana ens va fer veure que parlar de vi amb propietat no és fàcil, el paladar es pot entrenar de la mateixa manera que eduquem l’oïda per dir si una cançó és bona i és veritat el que va afirmar al final de la xerrada “per saber de vi, se n’ha de beure molt”.
En Conrad Roset és un il·lustrador terrassenc que ja és conegut en l’àmbit nacional i internacional. A més d’il·lustrar també dissenya i ha treballat per Zara, Adidas, Coca Cola,Skoda, Intima Cherry i Caixa Forum, entre d’altres.
Una de les seves mostres més conegudes és la col·lecció 99muses. Es tracta d’una obra amb la que l’artista experimenta amb cossos femenins treballant la bellesa l'harmonia i la feminitat. Per ell és un experiment amb el que pot aprendre i experimentar amb diferents tècniques i suports.
Un homenatge al cos de la dona expressada a través d'uns ulls sensibles i masculins. Una proposta prou interessant.
Després de tenir l’oportunitat d’escoltar-los en un escenari tant màgic i elegant com és el Palau de la Música Catalana, em veig obligada a fer des d'aquí, una picada d’ullet als mishima.
Queda molt clar en la descripció del blog que parlo de “petites produccions culturals de petits artistes catalans” i això és el que va començar essent mishima, i després de diversos treballs i sense deixar enrere l’essència que els caracteritza, el conjunt barceloní s’ha consolidat com un dels millors grups en català del moment.
Van començar essent un grup petit per a públic localitzat, reduït i fidel i sense vendre’s i deixar-se contaminar han esdevingut un referent musical per a molts.
Moltes vegades l’èxit depèn de l’actitud que pren el grup alhora d’assolir-lo, i és freqüent aconseguir-lo retocant i perfilant els trets que diferencien el conjunt, per així arribar més fàcilment a un gran públic, que acostumat a sentir sempre el mateix no haurà d’esforçar-se a conèixer noves músiques i en conseqüència experimentar noves sensacions. I és que tots sabem el que ens agrada a les persones funcionar seguint la línea que marca el costum, i com de familiar és la mandra que se'ns desperta alhora d'exposar-nos al canvi i a la novetat.
Aquest no ha estat el cas dels mishima, que amb la seva persistència ens han ensenyat a apreciar la seva gran música i que ara és per a molts, un referent alhora de jutjar i opinar sobre la resta del mercat musical.
I és que la música que en un principi agrada a uns pocs i acaba tornant bojos a molts, sonant sempre com la mateixa melodia, és la bona i millor música.
La fotògrafa terrassenca Joana Arribas porta temps treballant amb el Photomatón, un projecte que desemmascara les identitats personals que amaguen les persones davant diferents fets quotidians com mastegar xiclet, menjar espaguetis o escoltar música.
El Photomatón vol homenatjar la identitat de les persones i la fotògrafa el considera una lloança a la meditació sobre la vida, ja que a través d’instantànies es poden interpretar les personalitats que s’exposen al flaix de la seva càmera. Photomatón és el títol del conjunt del projecte perquè és la idea que dóna origen al projecte, i es basa en un recull d’instàntanies realitzades per persones que han influït en la carrera de la fotògrafa, que la retraten mentre ella els retrata. D’aquesta manera, encapçala el projecte i deixa al descobert la seva identitat personal davant cada persona que ha deixat petjada en la seva carrera artística.
En el photomatón la fotografia actua com a mitjà de denúncia social i posiciona l’ésser humà en el seu entorn. És per aquest motiu que presenta sempre una uniformitat formal que caracteritza el projecte, el fons blanc i el flash d’estudi.
A banda dels projectes citats anteriorment, la fotògrafa també ha creat el Circmatón i el bodamatón i amb el chiclematón ha encapçalat la imatge del festival de curtmetratges de la Casa Baumann de Terrassa. Té la intenció d’arribar fins als 10 photomatons i editar un petit llibre una vegada acabat el projecte.
“Fem música pels que ens sentim petits i contents”. Això és el que afirma el compositor i guitarra del naixen grup terrassenc, Fou, que malgrat no tenir encara cap projecte enregistrat oficialment, ja desperta curiositat en el seu entorn més proper.
Lluís Sellarès, és el compositor, guitarra i impulsor d’aquesta iniciativa terrassenca formada per les veus de Beth Verdaguer i Carlos Solano, que sonen millor gràcies a l’acompanyament instrumental de Pol Garriga i Joan Baltà.
Es tracta d’una formació caracteritzada per l’heterogeneïtat d’instruments: la guitarra elèctrica, la guitarra clàssica, el teclat casio per a nens petits, un violí, un ukelele, un xilòfon, alguna bateria de tant en tant, l’harmònica, unes maraques i unes pandaretes, són el conjunt d’instruments que sonen juntament amb una veu femenina i una masculina, que no pretenen ser perfectes, sinó que volen fer més humana i real l’experiència d’escoltar música. Fou vol fer-se proper a la persona que escolta i vol crear en ella una experiència, tant fa si es bona com dolenta. Però vol fer-se notar.
Estem parlant d’un grup obert a tot tipus d’influències format per petits artistes que tenen un selecta però divers gust musical. Aquesta varietat dóna com a resultat un producte exclusiu però diferent que amaga reminiscències de grups de la talla de Sigur Rós, Cocoon, Mishima o Angus and Julia Stone.
Per a Fou, la llengua no és cap impediment. I és que la formació aconsegueix expressar-se en català, castellà, anglès i francés de la mateixa manera, que no sempre canta, a vegades parla, d’altres descriu i altres recita. L’atreviment caracteritza el grup, escoltar-los és exposar-se a un experiment que no se sap com acabarà, i que amb el transcurs del temps acaba transmeten senzillesa, dedicació i tranquil·litat.
El projecte sorgeix per la voluntat del Lluís de crear a partir de detalls del dia a dia, “petites experiències agradables que acaben sonant com un petit conte”. Aquest és l’inici de l’experiment que va començar essent del Lluís i que ara comparteix amb 4 persones més. Ells fan música per ells, però sense saber-ho ja ens tenen intrigats per saber quin dia s’atreviran a presentar en directe l’agosarat i innovador projecte. Un projecte que, al meu parer, aconseguirà fer un públic reduït, localitzat i fidel, que encomanarà a un altre públic no tant petit i concentrat, les ganes de descobrir nova música. Aquí teniu una petita mostra, es tracta d'una cançó que porta per títol moon i és cantada pel component de fou Carlos Solano i el seu guitarra i compositor, Lluís Sellarés:
