S'ha de beure vi

En la seva visita a la universitat, Carles Pastrana ens va explicar la seva experiència com a impulsor i creador d’un projecte que ha culminat amb la consolidació d’una marca que gaudeix de molt prestigi en el camp de l’enologia. Clos de l’Obac és una de les marques de vins creades per en Carles i la seva dona, Mariona Ejarque, que l’any 1987 van emprendre la iniciativa d’explotar la riquesa de la terra del prioritat per endinsar-se en l’aventura de fer vi. 

El president de les bodegues, Costers del Siurana, ens va descobrir tots els entramats que amaga la cultura del vi, desgranant els avantatges i inconvenients que comporta l’elaborada tasca i va aconseguir que ens féssim una petita idea del procés de creació d’aquest antic producte, que malgrat veure’l cada dia a taula, no el coneixem del tot.

El que més em va cridar l’atenció és la paradoxa que hi ha entre el criteri per definir un bon vi i el bo o dolent que pugui ser per a la persona que el tasta. Des de la meva ignorància pensava que el gust i la qualitat eren dos factors directament relacionats per definir el prestigi del vi, i arran de la visita d’en Carles Pastrana he pogut comprovar que un vi és bo, quan té darrera un procés de fabricació elaborat en una sèrie de fases que li atribueixen al producte unes característiques que el diferencien dels demés. 

Carles Pastrana ens va fer veure que parlar de vi amb propietat no és fàcil, el paladar es pot entrenar de la mateixa manera que eduquem l’oïda per dir si una cançó és bona i és veritat el que va afirmar al final de la xerrada “per saber de vi, se n’ha de beure molt”.

Musses

En Conrad Roset és un il·lustrador terrassenc que ja és conegut en l’àmbit nacional i internacional. A més d’il·lustrar també dissenya i ha treballat per Zara, Adidas, Coca Cola,Skoda, Intima Cherry i Caixa Forum, entre d’altres.

Una de les seves mostres més conegudes és la col·lecció 99 muses. Es tracta d’una obra amb la que l’artista experimenta amb cossos femenins treballant la bellesa l'harmonia i la feminitat. Per ell és un experiment amb el que pot aprendre i experimentar amb diferents tècniques i suports. 

Un homenatge al cos de la dona expressada a través d'uns ulls sensibles i masculins. Una proposta prou interessant.

La bona i millor música

Després de tenir l’oportunitat d’escoltar-los en un escenari tant màgic i elegant com és el Palau de la Música Catalana, em veig obligada a fer des d'aquí, una picada d’ullet als mishima.

Queda molt clar en la descripció del blog que parlo de “petites produccions culturals de petits artistes catalans” i això és el que va començar essent mishima, i després de  diversos treballs i sense deixar enrere l’essència que els caracteritza, el conjunt barceloní s’ha consolidat com un dels millors grups en català del moment.

Van començar essent un grup petit per a públic localitzat, reduït i fidel i sense vendre’s i deixar-se contaminar han esdevingut un referent musical per a molts.

Moltes vegades l’èxit depèn de l’actitud que pren el grup alhora d’assolir-lo, i és freqüent aconseguir-lo retocant i perfilant els trets que diferencien el conjunt, per així arribar més fàcilment a un gran públic, que acostumat a sentir sempre el  mateix no haurà d’esforçar-se a conèixer noves músiques i en conseqüència experimentar noves sensacions. I és que tots sabem el que ens agrada a les persones funcionar seguint la línea que marca el costum, i com de familiar és la mandra que se'ns desperta alhora d'exposar-nos al canvi i a la novetat.

Aquest no ha estat el cas dels mishima, que amb la seva persistència ens han ensenyat a apreciar la seva gran música i que ara és per a molts, un referent alhora de jutjar i opinar sobre la resta del mercat musical.

I és que la música que en un principi agrada a uns pocs i acaba tornant bojos a molts, sonant sempre com la mateixa melodia, és la bona i millor música.

...matón!

La fotògrafa terrassenca Joana Arribas porta temps treballant amb el Photomatón, un projecte que desemmascara les identitats personals que amaguen les persones davant diferents fets quotidians com mastegar xiclet, menjar espaguetis o escoltar música.

El Photomatón vol homenatjar la identitat de les persones i la fotògrafa el considera una lloança a la meditació sobre la vida, ja que a través d’instantànies es poden interpretar les personalitats que s’exposen al flaix de la seva càmera. Photomatón és el títol del conjunt del projecte perquè és la idea que dóna origen al projecte, i es basa en un recull d’instàntanies realitzades per persones que han influït en la carrera de la fotògrafa,  que la retraten mentre ella els retrata. D’aquesta manera, encapçala el projecte i deixa al descobert la seva identitat personal davant cada persona que ha deixat petjada en la seva carrera artística.

En el photomatón la fotografia actua com a mitjà de denúncia social i posiciona l’ésser humà en el seu entorn. És per aquest motiu que presenta sempre una uniformitat formal que caracteritza el projecte, el fons blanc i el flash d’estudi.

A banda dels projectes citats anteriorment, la fotògrafa també ha creat el Circmatón i el bodamatón i amb el chiclematón ha encapçalat la imatge del festival de curtmetratges de la Casa Baumann de Terrassa. Té la intenció d’arribar fins als 10 photomatons i editar un petit llibre una vegada acabat el projecte.

Fou perquè és boig. Fou perquè és aigua. Fou perquè va ser.

“Fem música pels que ens sentim petits i contents”. Això és el que afirma el compositor i guitarra del naixen grup terrassenc, Fou, que malgrat no tenir encara cap projecte enregistrat oficialment, ja desperta curiositat en el seu entorn més proper.

Lluís Sellarès, és el compositor, guitarra i impulsor d’aquesta iniciativa terrassenca formada per les veus de Beth Verdaguer i Carlos Solano, que sonen millor gràcies a l’acompanyament instrumental de Pol Garriga i Joan Baltà.

Es tracta d’una formació caracteritzada per l’heterogeneïtat d’instruments: la guitarra elèctrica, la guitarra clàssica, el teclat casio per a nens petits, un violí, un ukelele, un xilòfon, alguna bateria de tant en tant, l’harmònica, unes maraques i unes pandaretes, són el conjunt d’instruments que sonen juntament amb una veu femenina i una masculina, que no pretenen ser perfectes, sinó que volen fer més humana i real l’experiència d’escoltar música. Fou vol fer-se proper a la persona que escolta i vol crear en ella una experiència, tant fa si es bona com dolenta. Però vol fer-se notar.

Estem parlant d’un grup obert a tot tipus d’influències format per petits artistes que tenen un selecta però divers gust musical. Aquesta varietat dóna com a resultat un producte exclusiu però diferent que amaga reminiscències de grups de la talla de Sigur Rós, Cocoon, Mishima o Angus and Julia Stone.

Per a Fou, la llengua no és cap impediment. I és que la formació aconsegueix expressar-se en català, castellà, anglès i francés de la mateixa manera, que no sempre canta, a vegades parla, d’altres descriu i altres recita. L’atreviment caracteritza el grup, escoltar-los és exposar-se a un experiment que no se sap com acabarà, i que amb el transcurs del temps acaba transmeten senzillesa, dedicació i tranquil·litat.

El projecte sorgeix per la voluntat del Lluís de crear a partir de detalls del dia a dia, “petites experiències agradables que acaben sonant com un petit conte”. Aquest és l’inici de l’experiment que va començar essent del Lluís i que ara comparteix amb 4 persones més. Ells fan música per ells, però sense saber-ho ja ens tenen intrigats per saber quin dia s’atreviran a presentar en directe l’agosarat i innovador projecte. Un projecte que, al meu parer, aconseguirà fer un públic reduït, localitzat i fidel, que encomanarà a un altre públic no tant petit i concentrat, les ganes de descobrir nova música.
Aquí teniu una petita mostra, es tracta d'una cançó que porta per títol moon i és cantada pel component de fou Carlos Solano i el seu guitarra i compositor, Lluís Sellarés: 

Fou - Moon by annsanns

La necessitat de comunicar cultura

Sempre he pensat que si tinc un espai per a poder fer el periodisme que a mi m’agrada el dedicaré a donar a conèixer l’enorme riquesa cultural que m’envolta i que sovint tinc ignorada.

Suposo que no només sóc jo. I és que totes les persones estem envoltades de petites i grans ànimes sensibles que expressen per mitjà de l’art i de la cultura moltes de les seves inquietuds. Fins i tot, em veig capaç d’afirmar que a cada persona li correspon una manera d’expressar-les.

La cultura és la base de la societat de la informació, que posada en valor rep el nom de coneixement, i és en conseqüència, un dels grans motors que fan avançar la història (i les històries). En són un exemple les societats antigues, que adquireixen sentit i són estudiades en funció de la seva producció cultural, a partir de la qual podem conèixer la seva manera de viure i organitzar-se.

Sovint la cultura no rep el reconeixement que es mereix. Ocupa les últimes pàgines dels diaris, les últimes estones dels informatius, i és difícil accedir a publicacions que la tracten com la garantia del pluralisme del que ha de gaudir una societat.

Aquestes formes de canalitzar les percepcions i sentiments personals a petita escala i sense gran reconeixement, tindran cabuda a l’aurora boreal, el blog que pretén trencar el silenci de moltes persones, que sense saber-ho, fan petites i grans produccions culturals.